La vida de Sofia Salvador va estar dedicada a la reivindicació i dignificació de la llengua i la literatura al País Valencià. Ella va ser l’encarregada d’ordenar, editar i, sobretot, difondre l’obra gramatical i literària del seu pare, Carles Salvador, una tasca impagable que ha eclipsat dos aspectes importants per a la nostra història: d’una banda, el seu valencianisme militant i, de l’altra, la seua pròpia contribució literària a les lletres catalanes. Nascuda a Benassal, el 1934 es trallada amb la seua família a Benimaclet, on havia estat destinat el seu pare com a mestre d’escola; l’any 1959 torna a Benassal i hi exerceix de mestra a les escoles del Mas del Pla d’Ares i del Pla des Sabater de Culla fins que es casa, el 1961, amb Enric Monferrer, amb qui tindrà un fill l’any següent. De salut delicada, només es podrà reincorporar a la docència de valencià a partir del curs 1985-1986; de 1992 a 1994, presideix la Comissió examinadora de la Junta Qualificadora de Valencià de Castelló i entre 1991 i 1994 s’implica en la política institucional: es presenta a les Corts Valencianes amb Unitat del Poble Valencià i també al Parlament Europeu en coalició amb Convergència i Unió i el Partit Socialista de Mallorca. Durant aquesta etapa va oferir diversos mítings, el darrer el 1994, però un nou problema de salud va acabar amb ella el 1995.
Sofia Salvador Monferrer
(Benassal, 1925-1995)
Des de 1949, any en què es van iniciar els Cursos de Llengua Valenciana, creats i gestionats per Carles Salvador, hi va participar en qualitat de professora. En uns anys d’escassa presència femenina dins Lo Rat Penat, Sofia Salvador apareix participant activament en nombroses activitats i és una de les primeres donadores dels lots de llibres en valencià que acompanyaven els diplomes obtinguts pels alumnes que havien superat els Cursos. Tot això implicava el risc de saber-se vigilada per les autoritats franquistes ja que, al govern civil, tenien fitxa de tots els «regionalistes». Malgrat tot, Salvador duu a terme una de les seues tasques més meritòries: la conservació, ordenació, edició i divulgació de l’important llegat literari i gramatical del seu pare. De fet, a la sol·licitud per passar la censura, es presenta ella mateixa com a responsable i editora de la publicació d’una obra fonamental, el Parleu Bé. Notes lingüístiques de Carles Salvador, de la qual preveu una tirada de sis-cent exemplars. Per sort, el censor no intueix l’impacte real i simbòlic que tindrà aquest projecte en el redreçament de la llengua i redacta un informe favorable, amb la qual cosa el llibre es pot publicar, pòstumament, l’any 1957.
A Sofia Salvador li devem, a més, l’obra Jardinet, el primer llibre de poemes signat per una escriptora valenciana que es va publicar després de la guerra, i que ella mateixa es va autoeditar l’any 1947. Més enllà de l’anècdota, aquest fet significarà la tornada de la poesia d’autora a l’arena pública valenciana i, alhora, marcarà un punt de no retorn, perquè des d’aleshores, la producció de les poetes s’ha mantingut, ininterrompudament, fins a l’actualitat. Salvador va escriure poesia, narrativa, teatre i articles. La seua producció, sempre en valencià, o bé es troba dispersa en multitud de publicacions periòdiques, com ara l’Almanaque de Las Provincias, Pensat i Fet, o bé va restar inèdita a causa de les enormes dificultats del moment, la qual cosa no ha facilitat el seu reconeixement com a escriptora. Ella mateixa va organitzar els seus poemes sota dos títols temàtics: «Poemes de falles, gaiates i fogueres», consta de vint-i-quatre originals escrits entre 1942 i 1957, alguns publicats per separat en plataformes de caire popular, com els llibrets de la Falla de Benimaclet de 1956 i 1957; el segon grup, intitulat «Religioses» inclou catorze originals escrits entre 1948 i 1990, i alguns també es van editar per separat. Ens trobem, doncs, davant una mostra molt primerenca de la voluntat de Sofia Salvador a l’hora de mantindre cert espai públic per a la llengua escrita, el qual, com demostren tant les temàtiques com les publicacions d’aquestes composicions, quedava cada cop més reduït al voltant de dos nuclis tolerats pel règim: una cultura popular en procés de folklorització i un de tan íntim com les creences religioses.
També va escriure el recull Finestra de somnis, que presentarà en la IV Taula de Poesia, però restarà inèdit, igual que el recull de narracions Una vida o la novel·leta Rosa blanca o el milacre de la coveta premiada als Jocs Florals. Gran amiga de Maria Ibars, l’any 1950 escriuran a quatre mans una peça de teatre popular, el miracle de Sant Vicent La conversió dels jueus, que guanyarà el primer premi de l’altar del Mercat. A partir de l’any 1945, i fins es final de la seua vida, també publicarà alguns articles referits a la vida i obra del seu pare i escriurà sobre la cultural i la història de Benassal, localitat de la qual serà una cronista no oficial. També tractarà aspectes valencianistes, d’ensenyament o excursionisme, a més de recollir i ampliar treballs sobre folklore i la cultura popular, com ara endevinalles, entrebancs, jocs infantils, cançons i anècdotes.