Carmelina Sánchez-Cutillas és una de les escriptores contemporànies més populars sobretot a partir de l’aparició de l’obra narrativa Matèria de Bretanya, premi Andròmina de 1974, la qual va gaudir – i encara gaudeix – d’una excepcional acollida per part del gran públic. La seua trajectòria com a escriptora i defensora de la història i la llengua pròpies comença, però a finals dels anys cinquanta, quan inicia la seua implicació en els cercles de resistència cultural valencianista. Nascuda casualment a Madrid dins d’una família benestant, va passar gairebé tota la seua vida entre Altea i València. Malgrat unes obligacions absorbents en tant que mare de quatre fills i mestressa de casa, l’autora manté les seues vocacions: la creació literària i la recerca històrica centrada, sobretot, en la Corona d’Aragó. No serà una tasca fàcil i, com ella mateixa reconeix en una carta: «la vida literària, intel·lectual, és poc compatible amb les obligacions d’una mare de família». Res no impedirà, però, que la seua sensibilitat envers la llengua i la cultura valencianes esdevingueren militància amb el temps, fins i tot quan aquesta opció vital va comportar no pocs problemes en la seua esfera privada.
Carmelina Sánchez-Cutillas
(Madrid, 1927 – València, 2009)
Aquesta ferma voluntat serà un dels dos fils conductors que unirà tota la seua obra, tant narrativa com poètica i a ssagística, i sovint es mostrarà acompanyada per una lúcida consciència de la condició d’inferioritat que patien les dones, agreujada encara més sota la dictadura franquista. Davant aquesta doble situació de minorització, per dona i per valenciana, Sánchez-Cutillas s’apropia de la llengua escrita, que aprén de manera quasi autodidacta, i la posa al servei de les reivindicacions nacionals i de gènere. És l’autora dels llibres de poemes Un món rebel i Conjugació en primera persona finalistes al Premi València de poesia els anys 1963 i 1969 respectivament i que l’escriptora s’autoeditarà. El 1974 presentar el recull de poemes en prosa Els jeroglífics i la pedra Rosetta als Premis Octubre, que finalment es publicaran el 1976 a l’editorial 3i4; l’any 1980 apareixerà Llibre d’amic i amada , publicat per Fernando Torres Editor. Com a prosista, a banda de l’arxiconeguda Matèria de Bretanya, va escriure tres ficcions soltes – «El llamp i la sageta dels records» (1979), «A la reverent e honrada sor Francina de Bellpuig, monja professa al convent de la Puritate cara cosina nostra» (1981), i «El solc del primer cicle» (1998).Les seues edicions de textos i els seus estudis sobre la història medieval van merèixer diversos premis i li permeten participar com a ponent en congressos de caire internacional, tot i que no comptava amb cap titulació universitària. A més, va publicar nombrosos articles de caire divulgatiu a les revistes Sicània i Valencia Cultural o al «Suplemento Valencia» del Levante, on va esdevenir una de les col·laboradores habituals i, juntament amb Beatriu Civera, una de les poquísimes signatures femenines. La majoria d’aquests textos seran en valencià i per ells circularan personatges històrics femenins com Isabel de Villena, Na Sibil·la de Forcià, esposa del Pere el Cerimoniós, Carroça de Vilarragut, membre de la cort de Joan I d’Aragó, Maria de Castella, esposa d’Alfons el Magnànim, les amants de Jaume I o «La dona de la València medieval». Aquest conjunt es podria considerar un primer intent de recuperació de les genealogies femenines pròpies.
En un article del 25 d’abril de 1965 – i la data no és casual –, la trobarem defensant el valor patrimonial i simbòlic del Puig; per això, s’adhereix públicament a «aquesta patriòtica campanya de reconstrucció del monestir» en el moment en què es gestava la importància del Puig pels aplecs anuals. L’admiració que l’autora va despertar entre els seus contemporanis, com ara Estellés, Fuster o Sanchis Guarner, no sempre es va traduir en suport públic a la seua tasca i, en una carta de 1969 a l’escriptora barcelonina Roser Matheu, es plany per aquest motiu: «He regalat exemplars [de Conjugació en primera persona] a molts amics, i més o menys, tots m’han fet algun comentari de paraula o per escrit, però ni els diaris ni els crítics s’han pres la molèstia de comentar-lo. Clar que jo ja estic feta a estes coses i no em ve de nou, i per això sé valorar i agrair les paraules d’encoratjament com les seues». Aquest silenciament es trencarà temporalment amb la publicació de Matèria de Bretanya, però el posterior desinterès i la manca de reconeixement mostrats per la crítica envers la seua obra faran que Sánchez-Cutillas opte per una mena d’exili interior que va mantindre fins a la seua mort, el 2009. Encara resten poemes inèdits, recollits sota els títols Joiosa guarda i La cendra i la flama, i alguns estudis històrics, com ara un assaig sobre Violant d’Hongria. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua l’ha declarat escriptora dels anys 2020-2021 amb l’objectiu de recuperar una figura que va contribuir enormement a la supervivència i dignificació de la llengua i cultura durant els moments més difícils.